Ja han tornat

Ja ha començat. La gira més esperada d’un dels grups més mítics que ha donat la música espanyola. Tornen els Extremoduro amb una gira que cobrirà tota la geografia espanyola i de la que les entrades ja escassegen. Noves cançons, un disc en preparació i tota l’experiència d’una carrera que ja duu més de 20 anys sonant per les carreteres espanyoles.

L’any 87 un grup d’il·luminats va crear a Plasència la que és, a hores d’ara, la banda de rock més reconeguda a Espanya.

El passat dia 17 el Palau d’esports de Santander va poder rebre aquest renaixement en directe i crítica i públic no han escatimat elogis pels extremenys. Així doncs a esperar que la gira els dugui a prop de casa nostra per poder assistir a una nit amb el Robe Iniesta i Companyia.

Els còmics, ara, a Internet

Els amants del còmic ja tenen el seu lloc a Internet, Tebeosfera. Aquesta pàgina ha reunit un autèntic arxiu de còmics per tots aquells amants de les aventures en tinta i paper. La digitalització ha permès immortalitzar als herois que ens van acompanyar de petit a la xarxa.

La pàgina, encara en construcció, pretén donar lloc a més de 200,000 obres del món del còmic i del dibuix. Manuel Barrero, un dels responsables de la web, ens ha explicat quina és la idea principal de Tebeosfera, la de recopilar, per tots aquells i aquelles que ho vulguin, una autèntica col·lecció d’aquest art.

En resum, una bona iniciativa per tots aquells que es van criar i no tant criar amb Spiderman, els 4 Fantàstics o el sempre genial SuperLópez.

Pa'Volar

S’apaguen els llums. Sona una guitarra i de sobte surt un personatge melenut que crida més que cantar busco tus labios calientes que mienten mas que besan, los que se rifa la gente. El concert de La Fuga ha començat. Razzmataz esta plena de veus que han començat a cantar amb els Càntabres. Presenten nou disc, Asuntos Pendientes, i han tingut que doblar concert a Barcelona. Divendres i dissabte.

Acaba la cançó i el Rulo, com es diu el cantant, es caga en les nostres santes mares per fer-los canviar un dissabte de ressaca per un dissabte de concert.

Hem arribat al concert just a les 9. Abans, una mica de combustible per poder cantar més fort, saltar més amunt i tenir prou alcohol en el cos per poder gaudir d’un bon concert de rock. Veure la sala Razzmataz de dia es fa estrany per criatures nocturnes com són les que aquesta nit tornaran a emplenar el concert.

La música s’atura. El Rulo es fica a parlar i parla dels amics, de les drogues i el desamor per acabar dient-nos que aquesta nit és de les de pa’volar. Aquest és el títol d’una de les bones cançons, de les que tothom canta com un boig. La gent respon en aquest segon concert en 24 hores a la capital catalana.

Les cançons de la Fuga, però, no són massa optimistes. Parlen del desamor, d’allò que havia estat o mai va poder ser. Parlen de que el sol fa trampes. Es pregunten d’on treura els diners la lluna per sortir totes les nits. Dediquen una cançó a l’heroïna. També ens expliquen quan és hora de marxar per veure-la a ella somriure. El rock de la Fuga no deixa de ser un rock romàntic, de lo gossa que és la vida i el mal que ens fan les dones.

Segons ens han dit el concert acabarà amb Heroïna i després Pa’ki Pa’lla. Arriba el moment i sona Heroïna, preludi de l’epíleg del concert. El Rulo se’ns queda mirant. Agafa el guió del concert i diu: Ara, anàvem a tocar la última, però en tocarem una altra. Amor de Contenedor mentre llença el guió pels escèptics i pels.

Ara si, la cançó himne dels la Fuga. Ens diuen adéu i ens recorden que ens veurem Pa’ki Pa’lla.

El món explicat pels catalans en català

Si una cosa agrada als estudiants de periodisme és que vingui algú a la facultat que sigui conegut, que surti als mitjans i a poder ser, algú que treballi en ells. Aquest va ser el cas del dia que va venir l’Antoni Bassas acompanyat d’alguns dels membres dels matins de Catalunya de Radio. En Víctor Correal, la Montse Poblet i la Marta Falguera.

La conferència havia de ser una mena de relat sobre l’experiència que els que cada matí desperten als catalans van tenir a l’Equador, emetent un parell de dies des de Radio Quito. Ho va ser en gran mesura, però més que això va ser una classe de com fer bona radio, de qualitat i de masses. Com no, la intervenció d’un dels nostres gúrus locals, Antoni Bassas, va començar amb un Bon Dia, són les set (encara que no ho fossin). Més que relatar-nos la seva experiència a l’Equador, que també ho van fer, va ser una classe de com fer radio, de com fer periodisme. Sovint els alumnes ens queixem que tenim professors que no han tocat els mitjans, que no saben el que realment es cou en les redaccions, ... per això agrada conèixer les batalletes de Catalunya Radio o el que sigui. Saber com la coordinadora del programa, la Marta Falguera, es va passar 15 dies perduda per l’Equador cercant temes d’interés, saber com en Víctor Correal va quedar un setmana aïllat per després conectar enmig de la jungla i convivint uns dies amb indígenes d’aquells de les pel·lícules o com la Montse Poblet es fonia als carrers de Gauyaquil explicant-nos les diferències d’aquest poble amb l’Ecuatorià.

La conferència va estar be, potser massa enclaustrada en un guió dut per no se quin professor. El que realment voliam els alumnes presents era escoltar les veus amb les que molts cada dia es desperten, fan el primer café entre lleganyes i s’informen. El que voliem saber era quin és el secret de l’èxit en una professió tant inestable com la que volem acabar realitzant. En part ho vam aconseguir. Alguna de les preguntes també anava més malintencionada, ja que per molt que Antoni Bassas sigui un autèntic crack i que només siguem estudiants de comunicació no vol dir que no ens agradi la polèmica. Per això la crosta nacionalista va aparèixer en la conferència. El líder dels matins se’n va sortir prou be, sense llençar pilotes fora o fer una apologia de la ja oblidada objectivitat.

En tot cas un èxit esperat gràcies al cartell de conferenciants. Una classe magistral de com fer bon periodisme i que a sobre tingui èxit.

Pistoles i Roses

Els tòpics ens diuen que el rock’n’roll és una música envoltada pels egos personals, les drogues i el ser políticament incorrectes. Una de les bandes paradigmàtiques d’això és Guns’n’Roses… detencions per desordre public, habitacions d’hotel destruides, centres de desintoxicació i baralles són la història d’aquest grup de músics que van nèixer a Los Angeles ja fa una pila d’anys. Més enllà d’això tot un seguit de cançons magnífiques i d’una música espectacular.

Per la banda hi ha passat diversos noms: Axl Rose, Slash, Dizzy Reed, Izzy Stradlin, ... entre molts d’altres. Els Guns sempre s’han caracteritzat per enfadar-se amb tothom i entre ells sobretot. La personalitat d’una de les ànimes del grup, Axl Rose, tampoc ha ajudat mai a mantenir un grup d’èxit que ha assolit proeses en el món de rock a les que molts només poden aspirar. Col·locar 2 albums en els 5 més escoltats, vendre més de 100 milions de còpies a arreu del món i ser considerats un dels millors grups de rock’n’roll en directe no ha estat prou per mantenir-se com a grup.

Els Guns provenen de l’unió de dos bandes que anaven sonant a Hollywood, els L.A. Guns i els Hollywood Rose. Els inicis van ser durs, però tornant al tòpic l’èxit havia d’arribar en forma de primer disc Appetite for Destruction en el que hi ha tres de les millors cançons del grup, Sweet Child O’Mine, Welcome to the Jungle i Paradise City.

L’èxit però va pujar al cap i a pesar de tot no és or tot el que llueix.

Però el millor de Guns no són les excentricitats i problemes dels seus membres, són les seves cançons, el millor és allò que en diuen l’esperit del rock’n’roll.

Sweet Child O'Mine

Paradise City

Patience

Don't Cry

Welcome to de Jungle

You could be mine

Com enfadar a l'SGAE i publicar com preparar una bomba casolana

Quan ets un despistat i entres en una conferència que t’adones, en part pels comentaris de les companyes del costat, que aquesta no és a la que volies anar pots fer dues coses. Quedar-t’hi o tornar al bar a saludar al Gil, l’Amparo o l’Anna, o qui hi hagi en aquells moments darrera la barra, mentre et cobren, t’obren i et serveixen la cervesa. Les 10:30 del mati, però, no són hores d’anar a fer cerveses al bar de la facultat i vam decidir quedar-nos a la conferència canviada d’horari. Apart, que la moderadora sigui la teva professora d’una assignatura de segon que no tens ajuda a pendre la decisió.

Tate Cabré moderant i David Barba, Óscar Frontodona i Robert Juan Cantavella varen ser els protagonistes de “Revistes: l’alternativa Cultural”.

Que el món de la revista cultural està passant per uns moments més que difícils és una realitat molt abastable, però saber que en un passat hi havien publicacions com Ajoblanco, Quimera o el Viejo Topo i que t’expliquin els protagonistes com van viure aquells moments daurats per moltes capçaleres españoles fa reviure aquells temps. La veritat és que et fan sentir amb una nostàlgia d’allò que no has viscut. Diuen els grans experts que el món periodístic està en decadència i que ara l’empresari és el que manega el món de la informació, que abans la censura o autocensura eren paraules només referents a l’antic règim recent abandonat i que un podia fer allò que volia desde les revistes, les radios o el que fos on pogues redactar un periodista. Probablement la meva generació de periodistes no treballarem en llocs com Ajoblanco, revista que creu David Barba que tanca per la manca d’alcohol en els bars propers. Tota una definició de la finada capçalera.

Robert Juan Cantavella, valencià pel seu accent, ens parla de la seva feina cop excap de redacció de la desapareguda lateral i de la denúncia que l’SGAE li ha ficat per anomenar-los pirates i corsaris. Cosa que no m’extranya i que comparteixo amb ell. Frontodona ens parla de la seva experiència a Ajoblanco, de l’extranya relació amb l’imperi de Pedro J. i de com varen publicar una mena de manual de terrorisme casolà. Tota una experiència, tota una bojeria diria jo. Finalment en també professor autònom (és a dir de la nostra universitat) David Barba, que després d’una llarga contextualització ens explica una mica la història de les revistes culturals a Espanya.

Finalment torn de preguntes i la decepció d’un café i pastes on les pastes brillen per la seva absència. El pròxim dia que vegui al José Maria Perceval, professor de cultura i responsable indirecte d’aquest article, li diré, ja que ens va prometre un intevitable tiberi.

Torna en Risto

Torna OT. Per alguns la notícia serà bona, per d'altres indiferent i finalment trobarem aquells que senten un odi recalcitrant pels reality's i l'anomenada televisió basura. Amb aquesta nova edició de Operación Triunfo torna l'autèntica estrella de l'anterior edició, Risto Mejide. Aquest publicista barceloni es considerat en alguns ambients com una de les estrelles de la publicitat en el nostre país. No només comenta OT, sinó que també escriu al diari ADN, fa classes de creativitat en una escola adscrita a la Pompeu Fabra. El sr. Mejide és un home ocupat que encara troba temps per ser entrevistat en més d'una televisió per promocionar el seu primer llibre i és que el polèmic publicista no torna sol, ja que per acabar d'adovar la seva apretada agenda a tret un llibre.
El pensamiento negativo és el titol d'aquest primer llibre del mordaç publicista i comentarista, feina insubstituïble en l'actual televisió a Espanya. Risto Mejide comparteix amb el lector les seves reflexions, la seva filosofia de vida i un seguit de frases que pretenen tenir gràcia i alhora ensenyar-nos a viure una mica millor.
Agradi o no OT, Mejide no deixa indiferent a ningú. Les seves crítiques i fins hi tot insults a alguns dels concurstants en l'edició passada de l'escola de cantants l'han fet famós. La seva sinceritat, sigui sincera o no, agrada o crea odis, però com diu una de les màximes de l'espectacle, que parlin de tu, be o malament, però que hi parlin.

Altres móns

La ciència ficció és un món poc conegut, que mou milions de persones arreu del món però és un gènere devaluat i només per frikis. Però dins la ciència ficció i un cop deixem els prejudicis podem trobar autèntiques joies literàries.

Un exemple d’aquestes joies és la saga de Dune, de Frank Herbert. El primer llibre de la saga va ser refusat per moltes editorials, però un cop publicat al 1965 la crítica i el públic és van desfer en elogis per aquesta complexa història.

Herbert ens trasllada en un futur extremadament llunyà i ens explica la història de Paul Atreides, un jove aristòcrata d’una poderosa casa feudal. Els humans s’han escampat per les galàxies i estan governats per un emperador i per les diverses cases de nobles en un univers feudal. Les màquines estan prohibides i han estat substituides per diverses escoles que perfeccionen el talent dels humans. Però perquè tot això funcioni es necessita l’espècie, que només es troba en un àrid planeta anomenat Dune. L’espècie dona facultats impressionants a aquells que la prenen i és indispensable per realitzar els viatges espacials, per millorar la raça al igual que allarga la vida a qui la pren. L'especié és una mena de petoli dels nostres dies, una substància de la que tot depen i qui la controla ho controla tot.

El jove Atreides viatjarà a Dune, on la seva família serà traïda i perseguida pels seus enemics, una altra casa noble, els Harkonnen. El jove Duc rebrà l’ajuda del poble dels Fremen, els salvatges habitants dels deserts, per recuperar el que és seu i venjar a la seva família i s’arribarà a convertir en tot un messies, un Déu,

Més que aquest argument, Dune, ens parla de política, religió, ecologia, aventures,... tota una reflexió filosòfica enquadrada en sis llibres, alguns millors que altres, però que recomano llegir. Dune és molt més complet que la mínima ressenya del paràgraf anterior. La complexitat només del primer llibre és brutal, tot és una trama dins d’una trama, tots els personatges tenen els seus matisos, les seves intencions, com és diu en el llibre, tot són fintes darrera fintes. Una germandat de dones que té un excel·lent programa genètic, una Cofradia que manté el monopoli dels viatges entre els planetes, un emperador sense hereus, ... Entre aquesta complexa trama Herbert fa una crítica als herois, quan els herois s'equivoquen les conseqüències són terribles.

Aquesta és la base que fa servir l'autor per endinsar-se en una magnífica saga poc coneguda al nostre país, però que a arrassat en vendes als EEUU, fins al punt de fer-ne diverses adaptacions pel cinema i que a la mort de l'autor el seu fill hagi decidit fer dues trilogíes més, de molt pitjor qualitat, però que han tingut gran èxit

Tot un món que ens permet reflexionar sobre el nostre alhora que desperta la nostra imaginació.

Mite històric

Alexandre Magne és, se’ns dubte, el més gran conqueridor de la història de la humanitat. En deu anys va conquerir la majoria del món conegut i part del desconegut, creant un imperi impressionant, de Grècia a la Índia, passant per Egipte, Pèrsia i Babilònia. La seva vida és una llegenda i transcorre en un món de llegenda.

Valerio Massimo Manfredi, arqueòleg i escriptor italià ens ha volgut explicar la història, la llegenda, en aquesta biografia novel·lada en forma de trilogia.

Alexandros, el fill del somni ens relata els primers anys de la vida del macedoni. Les tensions amb el seu pare, Filipos II, la relació amb la seva intrigant mare, Olímpia, els anys d’estudi amb Aristòstil,... una infància que ja semblava presagiar la grandesa que el conduiria a la llegenda. A la mort del seu pare, Alexandre uneix a tots els grecs i es prepara pel projecte més gran des de la guerra de Troya, conquerir l’Imperi dels Perses.

En la segona part, Alexandros a les arenes d’Amón, el jove rei ja és a Àsia, allà s’enfrontarà per primer cop amb els Perses, alliberarà les ciutats gregues d’Anatòlia, s’enfrontarà amb el temible general mercenari Memno de Rodes i acabarà conquerint Síria i Egipte. Alexandre també coneixerà i s’enamorarà de Barsine, la dona persa del seu enemic, Memno i serà confirmat com a fill del Déu egipci Amón.

Finalment a la tercera part, Alexandros als confins del món, l’exercit macedoni derrotarà als Perses en una impressionant batalla a Gaugamela, l’actual Iraq. El rei fundarà ciutats i portarà la cultura grega fins la mateixa Índia. Alexandre només serà vençut pels seus propis soldats, que després de recórrer 27.000 quilometres voldran tornar a casa. El rei també tornarà a conèixer l’amor en forma d’una noble muntanyesa, Roxana, una passió que el salvarà d’ell mateix. Alexandre viurà en aquest període desenganys, tristesa, alcoholisme i la mort del seu amic Hefestio.

Alexandre és una figura controvertida, en ell conviuen dues naturaleses diferents: la d’un ciutadà grec i la d’un conqueridor implacable. La compassió i la violència estan per igual en el caràcter del Magne. Diuen que els seus ulls també eren de colors diferents.

El conqueridor del món va morir als 33 anys a Babilònia, probablement de malària, encara que no es descarta que fos enverinat. A la seva mort el seu imperi es va desmembrar a mans dels seus generals, que van lluitar entre ells pel seu llegat. La història d’Alexandre és la d’un home que va somiar i va fer, que no es podia aturar davant res ni ningú. La història d’Alexandre és la d’una espelma, que com més brilla més aviat s’apaga.

Ell creia que era com el seu avantpassat Aquil·leu, l’heroi de l’Ilíada. Un heroi homèric, un Déu, ...

En aquesta història Manfredi barrejarà la llegenda i la història d’aquest mite que va dur la civilització grega fins als confins del món.

Mala Vida, 2008

Carles Quílez ens presenta el llibre Mala Vida 2008, en que ens parla sobre set històries de criminals i crims. Quílez ha fet una de les presentacions del llibre a l'aula magna de la facultat de ciències de la comunicació. Acompanyat de l'exfiscal Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha fet de prologuista en aquest Mala Vida, més que presentar un llibre ha donat consells disfressats d'anècdotes per arribar a ser un bon periodista.

Per ficar-nos en situació el llibre de Mala Vida va acompanyat d'un vídeo en que quatre persones que ha passat per la preso i pel món de l'Hampa. En aquest vídeo aquests quatre personatges ens han explicat les seves experiències i els seus consells de que la delincuència no és una bona manera de viure la vida.

La presentació d'aquest Mala Vida ens ha deixat més que res una mena de recepta de l'èxit en periodisme, ser honrat, treballar molt i ser prou intel·ligent per saber que ensenyar i que no. Carles Quílez ens explica que no cal saber-se el codi deontològic al peu de la lletra i que a vegades cal, sinó ignorar-lo, passar per un altre costat i les coses poden sortir una mica millor. El món del Periodisme és el món de la comunicació i per tant cal comunicar-nos amb la nostra feïna, que són les persones.

El Be contra el Mal

La música sempre ha estat una de les eïnes de crítica social més efectives. El grup de Hip Hop sabadellenc Falsa Alarma ha agafat aquesta premisa per la cançó i el videoclip Bondad o Malicia.

En conjunt ens narra una història que apareix cada dia als nostres diaris, la dels maltractaments i la mort de dones a mans de les seves parelles. A Bondad o Malicia dos dels components ens expliquen una mateixa història des de dos punts de vista ben diferents. Una part dolenta i una part bona. Les imatges del videoclip són dures, no aptes per tothom, però no hem d'amaga el cap sota l'ala en una de les lacres de la nostra societat en que vivim. Els maltractes existeixen i una de les mentalitats que trobem a Bondad o Malicia també, hi ha gent que pensa el que la part dolenta d'aquesta canço ens diu.

Només cal veure aquests videoclip

http://www.youtube.com/watch?v=wKMpDZuSDv8

Escriure amb els ulls

Stephen Hawking és un dels científics més brillants del nostre món. Aquest físic que ha fet alguns dels descobriments més importants del segle passat s'ha passat a la literatura amb la col·laboració de la seva filla Lucy. Els Hawking han creat un relat infantil de ciència ficció "La clau secreta de l'Univers", en que ciència, ecologisme i aventura és barrejen per explicar-nos la història d'en George i l'Annie, dos nens que faran una pecul·liar excursió pel sistema solar.
Stephen Hawking, de 66 anys, pateix una malàltia degenerativa que només li permet obrir i tancar els ulls. Es comunica mitjançant una complexa màquina que interpreta els seus parpadejos. Tot un mèrit per un home que escriu llibres de divulgació científica, fa conferències i continua investigant indexifrables problemes cosmològics.
Hawking continua amb el seu paper de divulgador científic, ara també per nens. Diu la seva filla Lucy, que l'ha ajudat a escriure aquest llibre, que per fer-lo simplement ha agafat com exemples de com el seu pare li explica als nets els misteris de l'Univers. Ens parla de la senzillesa, fruit de l'ordre mental que té Hawking, amb que explica la física i la cosmología més complicada.

Renovar-se o morir

En el nostre país, suposo que com en tots, hi ha pilars, referents que tothom coneix encara que sigui d'oides. Aquests pilars són respectats, institucions en el seu camp. Un dels pilars en el cas dels suplements culturals és el de l'ABC. Durant molts anys el suplement cultural de l'ABC ha estat una de les referències en aquest país.
Actualment el Cultural de l'ABC cerca massa la cultura d'elit i la cultura que podriam anomenar la oficial. Potser seria arriscat titllar el Cultural de desfassat, però no s'hi veuen massa les noves expressions culturals vínculades al art més popular, al més transgressor. Potser el cultural peca massa d'assemblar-se a la casa mare, el diari ABC. Tal vegada el conservadurisme és una de les característiques que defineixen tant l'ABC com al seu suplement cultural. Hi ha coses que segurament no canviaran mai. Tampoc es pensi el lector que l'ACB s'ha quedat amb Tolstoi, Mozzard i Picasso. Poc a poc també evoluciona, parlant de Hip Hop, noves iniciatives literaries, ...
Però de vegades obliden que l'art i la cultura no només es fa en museus i auditoris, l'art i la cultura són al carrer i no sempre van vestides respectablement. Una cosa que ha de tenir en compte el suplement cultural de l'ABC si vol continuar tenint el prestigi del S.XX ha de tenir en compte.

Parets Pintades

Nous moviments, noves maneres de crear,... ara les parets també serveixen per fer art. Aquesta és la premisa de Banksy, el que a hores d'ara deu ser el grafiter més famós del món. Sense ganes de publicitat, ell ha fet dels carrers del món el seu Louvre particular amb les seves obres carregades de denúncia social. Grafitis colpidors, emprant imatges impactants que fan que aquell que les veu reflexioni.

Banksy fins hi tot a deixat la seva impremta en el mur que separa Israel i Palestina. Si podem dir que alguna cosa té el temps que vivim és que les expressions culturals, les maneres de comunicar-se i l'art són d'allò més diferent. L'originalitat prima actualment, els suports canvien cada cop més i tothom pot trobar "el seu lloc". Els grafiters són d'aquelles persones que han decidit contriubuir en aquesta revolució cultural, en aquesta diferenciació de la cultura oficial i ben vista.

Una nova manera d'expressar-se, una nova manera de fer art dins d'una nova cultura urbana. Per molts fer grafitis encara és embrutar les parets, però en Banksy i molts d'altres no ho creuen així, per ells el llenç del segle XXI són els murs de la ciutat.

http://www.youtube.com/watch?v=Me6-aX7vhfs">

Homenatge al rock'n'roll

EEUU. Any 1973. A la radio no para de sonar Led Zepelin, The Who, Jimi Hendrix i Bob Dylan. La joventut està corrompuda pel sexe, les drogues i el rock'n'roll, mentre que la indústria dicogràfica cerca de fer diners amb la nova música de moda. En aquest món apareix en William Miller, un adolescent de quinze anys dotat d'una magnífica intel·ligència i amb una mare peculiarment sobreprotectora. Will és un fanàtic del rock'n'roll, per això decideix conèixer a Lester Banks, crític musical i editor de la revista Creem. Aqui començarà una aventura que el durà a recorrer els EEUU amb una jove banda que està començant a triomfar, els Stillwater, en qualitat de periodista per la revista Rolling Stone.

Durant el temps que William viatjarà amb la Doris, l'autobus del grup, passarà aquella etapa tant típica de les pel·lícules americanes, la del pas de la infància a l'edat adulta. Ho farà, però, envoltat de rockers, groupis i bona música. Aquest és l'argument de Casi Famosos, una pel·lícula de Cameron Crowe, autobigràfica, ja que ell també va començar a escriure per Rolling Stone als quinze anys.

Casi Famosos no és un documental sobre el rock dels 70, encara que l'homenatge musical i és present en grans cançons com poden ser Tiny Dancer, d'Elton John, The Wind de Cat Stevens o la instrumental Sparks, dels The Who, entre moltes d'altres. La música, en aquesta pel·lícula, és el complement perfecte pels seus moments, les seves escenes, el millor de Casi Famosos. Música, imatge i argument s'alien per portar a l'espectador a un món de guitarres elèctriques, groupies de bònics somriures i ulleres Ray Ban.

A pesar de que a priori Casi Famosos pugui semblar una americanada més plena de sexe i bojeries adol·lescents, és un judici de valor massa arriscat per fer-lo amb aquest film. No nomès la música fa de Casi Famosos una bona pel·lícula. Els seus actors realitzen una tasca magnífica, són creibles i interpreten els seus papers d'una manera genial. A destacar Kate Hudson, que interpreta a Penny Lane, una groupie amant del guitarrista del grup que es fara amiga d'en William i de la qual ell se'n enamorara bojament. Hudson clava el seu paper, l'ambigüetat de Penny Lane no seria la mateixa sense el somriure i les mirades de l'actriu. Dos actors secundaris a destacar són en Phillip Seymur Hoffman, que interpreta al històric Lester Banks, crític musical en la realitat i mentor de William en la ficció. La ironia i el desencant són la seva arma i els seus diàlegs els millors de la pel·lícula, ell serà qui ensenyi els trucs periodístics i de la vida al seu jove amic. L'altra actriu secundaria a destacar és Francis McDormand, que encarna a Elaine Miller, la istriònica mare de William. Enfadada amb la seva filla gran qui va abandonar la llar familiar als 18 anys i preocupada per les amistats del seu fill, és un personatge indispensable i un toc còmic alhora que fonamental per entendre l'actitud de William respecte a la situació que viu.

Casi Famosos és una bona pel·lícula, acompanyada d'una excel·lent banda sonora. Tot un homenatge al rock'n'roll i sobretot a aquelles persones que algun cop el van adoptar com a estil de vida.

http://www.labutaca.net/films/2/casifamosos.htm

De nou Kinsbridge

Ken Follet ens torna a dur a la fictícia ciutat de Kinsbridge i a la seva sumptuosa catedral a Un Món Sense Fi. Dos-cents anys més tard de Els Pilars de la Terra els descendents d’en Jack i l’Aliena es veuran enfrontats a noves amenaces, noves conjures polítiques i nous reptes arquitectònics.
La crítica a elogiat Follet i molts dels lectors de Els Pilars de la Terra han agraït aquesta segona part del que és se’ns dubte, el millor llibre de Follet. La nota negativa rau en que com diu el tòpic, el primer era millor. La sorpresa de trobar un llibre com Els Pilars de la Terra ja no existeix a Un Món Sense Fi. La trama ens aporta coses noves, però ja ens imaginem part del desenllaç final. El llibre està molt ben escrit, no negarem que Follet és un dels mestres de la narrativa del S.XX, però Un Món Sense Fi no arriba a la qualitat de la primera part. Les comparacions són odioses, però parlant clar, a mi em va agradar més el primer.
En tot cas, Follet ens demostra de nou la seva capacitat de documentació i els trasllada a una altra època, la seva descriptiva continua sent genial (de nou no tant com en Els Pilars de la Terra) i el desenvolupament dels personatges i les seves motivacions, magnífic. Els personatges de Follet no deixen de ser, més que bons i dolents, humans. Les persones que a priori poden semblar dolentes perquè si, a Un Món Sense Fi, tenen la seva motivació, mínimament lògica, cosa que el lector agraeix. El món no és com ens explica Hollywood.
En resum, un bon llibre.