El Be contra el Mal

La música sempre ha estat una de les eïnes de crítica social més efectives. El grup de Hip Hop sabadellenc Falsa Alarma ha agafat aquesta premisa per la cançó i el videoclip Bondad o Malicia.

En conjunt ens narra una història que apareix cada dia als nostres diaris, la dels maltractaments i la mort de dones a mans de les seves parelles. A Bondad o Malicia dos dels components ens expliquen una mateixa història des de dos punts de vista ben diferents. Una part dolenta i una part bona. Les imatges del videoclip són dures, no aptes per tothom, però no hem d'amaga el cap sota l'ala en una de les lacres de la nostra societat en que vivim. Els maltractes existeixen i una de les mentalitats que trobem a Bondad o Malicia també, hi ha gent que pensa el que la part dolenta d'aquesta canço ens diu.

Només cal veure aquests videoclip

http://www.youtube.com/watch?v=wKMpDZuSDv8

Escriure amb els ulls

Stephen Hawking és un dels científics més brillants del nostre món. Aquest físic que ha fet alguns dels descobriments més importants del segle passat s'ha passat a la literatura amb la col·laboració de la seva filla Lucy. Els Hawking han creat un relat infantil de ciència ficció "La clau secreta de l'Univers", en que ciència, ecologisme i aventura és barrejen per explicar-nos la història d'en George i l'Annie, dos nens que faran una pecul·liar excursió pel sistema solar.
Stephen Hawking, de 66 anys, pateix una malàltia degenerativa que només li permet obrir i tancar els ulls. Es comunica mitjançant una complexa màquina que interpreta els seus parpadejos. Tot un mèrit per un home que escriu llibres de divulgació científica, fa conferències i continua investigant indexifrables problemes cosmològics.
Hawking continua amb el seu paper de divulgador científic, ara també per nens. Diu la seva filla Lucy, que l'ha ajudat a escriure aquest llibre, que per fer-lo simplement ha agafat com exemples de com el seu pare li explica als nets els misteris de l'Univers. Ens parla de la senzillesa, fruit de l'ordre mental que té Hawking, amb que explica la física i la cosmología més complicada.

Renovar-se o morir

En el nostre país, suposo que com en tots, hi ha pilars, referents que tothom coneix encara que sigui d'oides. Aquests pilars són respectats, institucions en el seu camp. Un dels pilars en el cas dels suplements culturals és el de l'ABC. Durant molts anys el suplement cultural de l'ABC ha estat una de les referències en aquest país.
Actualment el Cultural de l'ABC cerca massa la cultura d'elit i la cultura que podriam anomenar la oficial. Potser seria arriscat titllar el Cultural de desfassat, però no s'hi veuen massa les noves expressions culturals vínculades al art més popular, al més transgressor. Potser el cultural peca massa d'assemblar-se a la casa mare, el diari ABC. Tal vegada el conservadurisme és una de les característiques que defineixen tant l'ABC com al seu suplement cultural. Hi ha coses que segurament no canviaran mai. Tampoc es pensi el lector que l'ACB s'ha quedat amb Tolstoi, Mozzard i Picasso. Poc a poc també evoluciona, parlant de Hip Hop, noves iniciatives literaries, ...
Però de vegades obliden que l'art i la cultura no només es fa en museus i auditoris, l'art i la cultura són al carrer i no sempre van vestides respectablement. Una cosa que ha de tenir en compte el suplement cultural de l'ABC si vol continuar tenint el prestigi del S.XX ha de tenir en compte.

Parets Pintades

Nous moviments, noves maneres de crear,... ara les parets també serveixen per fer art. Aquesta és la premisa de Banksy, el que a hores d'ara deu ser el grafiter més famós del món. Sense ganes de publicitat, ell ha fet dels carrers del món el seu Louvre particular amb les seves obres carregades de denúncia social. Grafitis colpidors, emprant imatges impactants que fan que aquell que les veu reflexioni.

Banksy fins hi tot a deixat la seva impremta en el mur que separa Israel i Palestina. Si podem dir que alguna cosa té el temps que vivim és que les expressions culturals, les maneres de comunicar-se i l'art són d'allò més diferent. L'originalitat prima actualment, els suports canvien cada cop més i tothom pot trobar "el seu lloc". Els grafiters són d'aquelles persones que han decidit contriubuir en aquesta revolució cultural, en aquesta diferenciació de la cultura oficial i ben vista.

Una nova manera d'expressar-se, una nova manera de fer art dins d'una nova cultura urbana. Per molts fer grafitis encara és embrutar les parets, però en Banksy i molts d'altres no ho creuen així, per ells el llenç del segle XXI són els murs de la ciutat.

http://www.youtube.com/watch?v=Me6-aX7vhfs">

Homenatge al rock'n'roll

EEUU. Any 1973. A la radio no para de sonar Led Zepelin, The Who, Jimi Hendrix i Bob Dylan. La joventut està corrompuda pel sexe, les drogues i el rock'n'roll, mentre que la indústria dicogràfica cerca de fer diners amb la nova música de moda. En aquest món apareix en William Miller, un adolescent de quinze anys dotat d'una magnífica intel·ligència i amb una mare peculiarment sobreprotectora. Will és un fanàtic del rock'n'roll, per això decideix conèixer a Lester Banks, crític musical i editor de la revista Creem. Aqui començarà una aventura que el durà a recorrer els EEUU amb una jove banda que està començant a triomfar, els Stillwater, en qualitat de periodista per la revista Rolling Stone.

Durant el temps que William viatjarà amb la Doris, l'autobus del grup, passarà aquella etapa tant típica de les pel·lícules americanes, la del pas de la infància a l'edat adulta. Ho farà, però, envoltat de rockers, groupis i bona música. Aquest és l'argument de Casi Famosos, una pel·lícula de Cameron Crowe, autobigràfica, ja que ell també va començar a escriure per Rolling Stone als quinze anys.

Casi Famosos no és un documental sobre el rock dels 70, encara que l'homenatge musical i és present en grans cançons com poden ser Tiny Dancer, d'Elton John, The Wind de Cat Stevens o la instrumental Sparks, dels The Who, entre moltes d'altres. La música, en aquesta pel·lícula, és el complement perfecte pels seus moments, les seves escenes, el millor de Casi Famosos. Música, imatge i argument s'alien per portar a l'espectador a un món de guitarres elèctriques, groupies de bònics somriures i ulleres Ray Ban.

A pesar de que a priori Casi Famosos pugui semblar una americanada més plena de sexe i bojeries adol·lescents, és un judici de valor massa arriscat per fer-lo amb aquest film. No nomès la música fa de Casi Famosos una bona pel·lícula. Els seus actors realitzen una tasca magnífica, són creibles i interpreten els seus papers d'una manera genial. A destacar Kate Hudson, que interpreta a Penny Lane, una groupie amant del guitarrista del grup que es fara amiga d'en William i de la qual ell se'n enamorara bojament. Hudson clava el seu paper, l'ambigüetat de Penny Lane no seria la mateixa sense el somriure i les mirades de l'actriu. Dos actors secundaris a destacar són en Phillip Seymur Hoffman, que interpreta al històric Lester Banks, crític musical en la realitat i mentor de William en la ficció. La ironia i el desencant són la seva arma i els seus diàlegs els millors de la pel·lícula, ell serà qui ensenyi els trucs periodístics i de la vida al seu jove amic. L'altra actriu secundaria a destacar és Francis McDormand, que encarna a Elaine Miller, la istriònica mare de William. Enfadada amb la seva filla gran qui va abandonar la llar familiar als 18 anys i preocupada per les amistats del seu fill, és un personatge indispensable i un toc còmic alhora que fonamental per entendre l'actitud de William respecte a la situació que viu.

Casi Famosos és una bona pel·lícula, acompanyada d'una excel·lent banda sonora. Tot un homenatge al rock'n'roll i sobretot a aquelles persones que algun cop el van adoptar com a estil de vida.

http://www.labutaca.net/films/2/casifamosos.htm

De nou Kinsbridge

Ken Follet ens torna a dur a la fictícia ciutat de Kinsbridge i a la seva sumptuosa catedral a Un Món Sense Fi. Dos-cents anys més tard de Els Pilars de la Terra els descendents d’en Jack i l’Aliena es veuran enfrontats a noves amenaces, noves conjures polítiques i nous reptes arquitectònics.
La crítica a elogiat Follet i molts dels lectors de Els Pilars de la Terra han agraït aquesta segona part del que és se’ns dubte, el millor llibre de Follet. La nota negativa rau en que com diu el tòpic, el primer era millor. La sorpresa de trobar un llibre com Els Pilars de la Terra ja no existeix a Un Món Sense Fi. La trama ens aporta coses noves, però ja ens imaginem part del desenllaç final. El llibre està molt ben escrit, no negarem que Follet és un dels mestres de la narrativa del S.XX, però Un Món Sense Fi no arriba a la qualitat de la primera part. Les comparacions són odioses, però parlant clar, a mi em va agradar més el primer.
En tot cas, Follet ens demostra de nou la seva capacitat de documentació i els trasllada a una altra època, la seva descriptiva continua sent genial (de nou no tant com en Els Pilars de la Terra) i el desenvolupament dels personatges i les seves motivacions, magnífic. Els personatges de Follet no deixen de ser, més que bons i dolents, humans. Les persones que a priori poden semblar dolentes perquè si, a Un Món Sense Fi, tenen la seva motivació, mínimament lògica, cosa que el lector agraeix. El món no és com ens explica Hollywood.
En resum, un bon llibre.