Quan ets un despistat i entres en una conferència que t’adones, en part pels comentaris de les companyes del costat, que aquesta no és a la que volies anar pots fer dues coses. Quedar-t’hi o tornar al bar a saludar al Gil, l’Amparo o l’Anna, o qui hi hagi en aquells moments darrera la barra, mentre et cobren, t’obren i et serveixen la cervesa. Les 10:30 del mati, però, no són hores d’anar a fer cerveses al bar de la facultat i vam decidir quedar-nos a la conferència canviada d’horari. Apart, que la moderadora sigui la teva professora d’una assignatura de segon que no tens ajuda a pendre la decisió.
Tate Cabré moderant i David Barba, Óscar Frontodona i Robert Juan Cantavella varen ser els protagonistes de “Revistes: l’alternativa Cultural”.
Que el món de la revista cultural està passant per uns moments més que difícils és una realitat molt abastable, però saber que en un passat hi havien publicacions com Ajoblanco, Quimera o el Viejo Topo i que t’expliquin els protagonistes com van viure aquells moments daurats per moltes capçaleres españoles fa reviure aquells temps. La veritat és que et fan sentir amb una nostàlgia d’allò que no has viscut. Diuen els grans experts que el món periodístic està en decadència i que ara l’empresari és el que manega el món de la informació, que abans la censura o autocensura eren paraules només referents a l’antic règim recent abandonat i que un podia fer allò que volia desde les revistes, les radios o el que fos on pogues redactar un periodista. Probablement la meva generació de periodistes no treballarem en llocs com Ajoblanco, revista que creu David Barba que tanca per la manca d’alcohol en els bars propers. Tota una definició de la finada capçalera.
Robert Juan Cantavella, valencià pel seu accent, ens parla de la seva feina cop excap de redacció de la desapareguda lateral i de la denúncia que l’SGAE li ha ficat per anomenar-los pirates i corsaris. Cosa que no m’extranya i que comparteixo amb ell. Frontodona ens parla de la seva experiència a Ajoblanco, de l’extranya relació amb l’imperi de Pedro J. i de com varen publicar una mena de manual de terrorisme casolà. Tota una experiència, tota una bojeria diria jo. Finalment en també professor autònom (és a dir de la nostra universitat) David Barba, que després d’una llarga contextualització ens explica una mica la història de les revistes culturals a Espanya.
Finalment torn de preguntes i la decepció d’un café i pastes on les pastes brillen per la seva absència. El pròxim dia que vegui al José Maria Perceval, professor de cultura i responsable indirecte d’aquest article, li diré, ja que ens va prometre un intevitable tiberi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada