Torna en Risto

Torna OT. Per alguns la notícia serà bona, per d'altres indiferent i finalment trobarem aquells que senten un odi recalcitrant pels reality's i l'anomenada televisió basura. Amb aquesta nova edició de Operación Triunfo torna l'autèntica estrella de l'anterior edició, Risto Mejide. Aquest publicista barceloni es considerat en alguns ambients com una de les estrelles de la publicitat en el nostre país. No només comenta OT, sinó que també escriu al diari ADN, fa classes de creativitat en una escola adscrita a la Pompeu Fabra. El sr. Mejide és un home ocupat que encara troba temps per ser entrevistat en més d'una televisió per promocionar el seu primer llibre i és que el polèmic publicista no torna sol, ja que per acabar d'adovar la seva apretada agenda a tret un llibre.
El pensamiento negativo és el titol d'aquest primer llibre del mordaç publicista i comentarista, feina insubstituïble en l'actual televisió a Espanya. Risto Mejide comparteix amb el lector les seves reflexions, la seva filosofia de vida i un seguit de frases que pretenen tenir gràcia i alhora ensenyar-nos a viure una mica millor.
Agradi o no OT, Mejide no deixa indiferent a ningú. Les seves crítiques i fins hi tot insults a alguns dels concurstants en l'edició passada de l'escola de cantants l'han fet famós. La seva sinceritat, sigui sincera o no, agrada o crea odis, però com diu una de les màximes de l'espectacle, que parlin de tu, be o malament, però que hi parlin.

Altres móns

La ciència ficció és un món poc conegut, que mou milions de persones arreu del món però és un gènere devaluat i només per frikis. Però dins la ciència ficció i un cop deixem els prejudicis podem trobar autèntiques joies literàries.

Un exemple d’aquestes joies és la saga de Dune, de Frank Herbert. El primer llibre de la saga va ser refusat per moltes editorials, però un cop publicat al 1965 la crítica i el públic és van desfer en elogis per aquesta complexa història.

Herbert ens trasllada en un futur extremadament llunyà i ens explica la història de Paul Atreides, un jove aristòcrata d’una poderosa casa feudal. Els humans s’han escampat per les galàxies i estan governats per un emperador i per les diverses cases de nobles en un univers feudal. Les màquines estan prohibides i han estat substituides per diverses escoles que perfeccionen el talent dels humans. Però perquè tot això funcioni es necessita l’espècie, que només es troba en un àrid planeta anomenat Dune. L’espècie dona facultats impressionants a aquells que la prenen i és indispensable per realitzar els viatges espacials, per millorar la raça al igual que allarga la vida a qui la pren. L'especié és una mena de petoli dels nostres dies, una substància de la que tot depen i qui la controla ho controla tot.

El jove Atreides viatjarà a Dune, on la seva família serà traïda i perseguida pels seus enemics, una altra casa noble, els Harkonnen. El jove Duc rebrà l’ajuda del poble dels Fremen, els salvatges habitants dels deserts, per recuperar el que és seu i venjar a la seva família i s’arribarà a convertir en tot un messies, un Déu,

Més que aquest argument, Dune, ens parla de política, religió, ecologia, aventures,... tota una reflexió filosòfica enquadrada en sis llibres, alguns millors que altres, però que recomano llegir. Dune és molt més complet que la mínima ressenya del paràgraf anterior. La complexitat només del primer llibre és brutal, tot és una trama dins d’una trama, tots els personatges tenen els seus matisos, les seves intencions, com és diu en el llibre, tot són fintes darrera fintes. Una germandat de dones que té un excel·lent programa genètic, una Cofradia que manté el monopoli dels viatges entre els planetes, un emperador sense hereus, ... Entre aquesta complexa trama Herbert fa una crítica als herois, quan els herois s'equivoquen les conseqüències són terribles.

Aquesta és la base que fa servir l'autor per endinsar-se en una magnífica saga poc coneguda al nostre país, però que a arrassat en vendes als EEUU, fins al punt de fer-ne diverses adaptacions pel cinema i que a la mort de l'autor el seu fill hagi decidit fer dues trilogíes més, de molt pitjor qualitat, però que han tingut gran èxit

Tot un món que ens permet reflexionar sobre el nostre alhora que desperta la nostra imaginació.

Mite històric

Alexandre Magne és, se’ns dubte, el més gran conqueridor de la història de la humanitat. En deu anys va conquerir la majoria del món conegut i part del desconegut, creant un imperi impressionant, de Grècia a la Índia, passant per Egipte, Pèrsia i Babilònia. La seva vida és una llegenda i transcorre en un món de llegenda.

Valerio Massimo Manfredi, arqueòleg i escriptor italià ens ha volgut explicar la història, la llegenda, en aquesta biografia novel·lada en forma de trilogia.

Alexandros, el fill del somni ens relata els primers anys de la vida del macedoni. Les tensions amb el seu pare, Filipos II, la relació amb la seva intrigant mare, Olímpia, els anys d’estudi amb Aristòstil,... una infància que ja semblava presagiar la grandesa que el conduiria a la llegenda. A la mort del seu pare, Alexandre uneix a tots els grecs i es prepara pel projecte més gran des de la guerra de Troya, conquerir l’Imperi dels Perses.

En la segona part, Alexandros a les arenes d’Amón, el jove rei ja és a Àsia, allà s’enfrontarà per primer cop amb els Perses, alliberarà les ciutats gregues d’Anatòlia, s’enfrontarà amb el temible general mercenari Memno de Rodes i acabarà conquerint Síria i Egipte. Alexandre també coneixerà i s’enamorarà de Barsine, la dona persa del seu enemic, Memno i serà confirmat com a fill del Déu egipci Amón.

Finalment a la tercera part, Alexandros als confins del món, l’exercit macedoni derrotarà als Perses en una impressionant batalla a Gaugamela, l’actual Iraq. El rei fundarà ciutats i portarà la cultura grega fins la mateixa Índia. Alexandre només serà vençut pels seus propis soldats, que després de recórrer 27.000 quilometres voldran tornar a casa. El rei també tornarà a conèixer l’amor en forma d’una noble muntanyesa, Roxana, una passió que el salvarà d’ell mateix. Alexandre viurà en aquest període desenganys, tristesa, alcoholisme i la mort del seu amic Hefestio.

Alexandre és una figura controvertida, en ell conviuen dues naturaleses diferents: la d’un ciutadà grec i la d’un conqueridor implacable. La compassió i la violència estan per igual en el caràcter del Magne. Diuen que els seus ulls també eren de colors diferents.

El conqueridor del món va morir als 33 anys a Babilònia, probablement de malària, encara que no es descarta que fos enverinat. A la seva mort el seu imperi es va desmembrar a mans dels seus generals, que van lluitar entre ells pel seu llegat. La història d’Alexandre és la d’un home que va somiar i va fer, que no es podia aturar davant res ni ningú. La història d’Alexandre és la d’una espelma, que com més brilla més aviat s’apaga.

Ell creia que era com el seu avantpassat Aquil·leu, l’heroi de l’Ilíada. Un heroi homèric, un Déu, ...

En aquesta història Manfredi barrejarà la llegenda i la història d’aquest mite que va dur la civilització grega fins als confins del món.

Mala Vida, 2008

Carles Quílez ens presenta el llibre Mala Vida 2008, en que ens parla sobre set històries de criminals i crims. Quílez ha fet una de les presentacions del llibre a l'aula magna de la facultat de ciències de la comunicació. Acompanyat de l'exfiscal Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha fet de prologuista en aquest Mala Vida, més que presentar un llibre ha donat consells disfressats d'anècdotes per arribar a ser un bon periodista.

Per ficar-nos en situació el llibre de Mala Vida va acompanyat d'un vídeo en que quatre persones que ha passat per la preso i pel món de l'Hampa. En aquest vídeo aquests quatre personatges ens han explicat les seves experiències i els seus consells de que la delincuència no és una bona manera de viure la vida.

La presentació d'aquest Mala Vida ens ha deixat més que res una mena de recepta de l'èxit en periodisme, ser honrat, treballar molt i ser prou intel·ligent per saber que ensenyar i que no. Carles Quílez ens explica que no cal saber-se el codi deontològic al peu de la lletra i que a vegades cal, sinó ignorar-lo, passar per un altre costat i les coses poden sortir una mica millor. El món del Periodisme és el món de la comunicació i per tant cal comunicar-nos amb la nostra feïna, que són les persones.