Ja han tornat

Ja ha començat. La gira més esperada d’un dels grups més mítics que ha donat la música espanyola. Tornen els Extremoduro amb una gira que cobrirà tota la geografia espanyola i de la que les entrades ja escassegen. Noves cançons, un disc en preparació i tota l’experiència d’una carrera que ja duu més de 20 anys sonant per les carreteres espanyoles.

L’any 87 un grup d’il·luminats va crear a Plasència la que és, a hores d’ara, la banda de rock més reconeguda a Espanya.

El passat dia 17 el Palau d’esports de Santander va poder rebre aquest renaixement en directe i crítica i públic no han escatimat elogis pels extremenys. Així doncs a esperar que la gira els dugui a prop de casa nostra per poder assistir a una nit amb el Robe Iniesta i Companyia.

Els còmics, ara, a Internet

Els amants del còmic ja tenen el seu lloc a Internet, Tebeosfera. Aquesta pàgina ha reunit un autèntic arxiu de còmics per tots aquells amants de les aventures en tinta i paper. La digitalització ha permès immortalitzar als herois que ens van acompanyar de petit a la xarxa.

La pàgina, encara en construcció, pretén donar lloc a més de 200,000 obres del món del còmic i del dibuix. Manuel Barrero, un dels responsables de la web, ens ha explicat quina és la idea principal de Tebeosfera, la de recopilar, per tots aquells i aquelles que ho vulguin, una autèntica col·lecció d’aquest art.

En resum, una bona iniciativa per tots aquells que es van criar i no tant criar amb Spiderman, els 4 Fantàstics o el sempre genial SuperLópez.

Pa'Volar

S’apaguen els llums. Sona una guitarra i de sobte surt un personatge melenut que crida més que cantar busco tus labios calientes que mienten mas que besan, los que se rifa la gente. El concert de La Fuga ha començat. Razzmataz esta plena de veus que han començat a cantar amb els Càntabres. Presenten nou disc, Asuntos Pendientes, i han tingut que doblar concert a Barcelona. Divendres i dissabte.

Acaba la cançó i el Rulo, com es diu el cantant, es caga en les nostres santes mares per fer-los canviar un dissabte de ressaca per un dissabte de concert.

Hem arribat al concert just a les 9. Abans, una mica de combustible per poder cantar més fort, saltar més amunt i tenir prou alcohol en el cos per poder gaudir d’un bon concert de rock. Veure la sala Razzmataz de dia es fa estrany per criatures nocturnes com són les que aquesta nit tornaran a emplenar el concert.

La música s’atura. El Rulo es fica a parlar i parla dels amics, de les drogues i el desamor per acabar dient-nos que aquesta nit és de les de pa’volar. Aquest és el títol d’una de les bones cançons, de les que tothom canta com un boig. La gent respon en aquest segon concert en 24 hores a la capital catalana.

Les cançons de la Fuga, però, no són massa optimistes. Parlen del desamor, d’allò que havia estat o mai va poder ser. Parlen de que el sol fa trampes. Es pregunten d’on treura els diners la lluna per sortir totes les nits. Dediquen una cançó a l’heroïna. També ens expliquen quan és hora de marxar per veure-la a ella somriure. El rock de la Fuga no deixa de ser un rock romàntic, de lo gossa que és la vida i el mal que ens fan les dones.

Segons ens han dit el concert acabarà amb Heroïna i després Pa’ki Pa’lla. Arriba el moment i sona Heroïna, preludi de l’epíleg del concert. El Rulo se’ns queda mirant. Agafa el guió del concert i diu: Ara, anàvem a tocar la última, però en tocarem una altra. Amor de Contenedor mentre llença el guió pels escèptics i pels.

Ara si, la cançó himne dels la Fuga. Ens diuen adéu i ens recorden que ens veurem Pa’ki Pa’lla.

El món explicat pels catalans en català

Si una cosa agrada als estudiants de periodisme és que vingui algú a la facultat que sigui conegut, que surti als mitjans i a poder ser, algú que treballi en ells. Aquest va ser el cas del dia que va venir l’Antoni Bassas acompanyat d’alguns dels membres dels matins de Catalunya de Radio. En Víctor Correal, la Montse Poblet i la Marta Falguera.

La conferència havia de ser una mena de relat sobre l’experiència que els que cada matí desperten als catalans van tenir a l’Equador, emetent un parell de dies des de Radio Quito. Ho va ser en gran mesura, però més que això va ser una classe de com fer bona radio, de qualitat i de masses. Com no, la intervenció d’un dels nostres gúrus locals, Antoni Bassas, va començar amb un Bon Dia, són les set (encara que no ho fossin). Més que relatar-nos la seva experiència a l’Equador, que també ho van fer, va ser una classe de com fer radio, de com fer periodisme. Sovint els alumnes ens queixem que tenim professors que no han tocat els mitjans, que no saben el que realment es cou en les redaccions, ... per això agrada conèixer les batalletes de Catalunya Radio o el que sigui. Saber com la coordinadora del programa, la Marta Falguera, es va passar 15 dies perduda per l’Equador cercant temes d’interés, saber com en Víctor Correal va quedar un setmana aïllat per després conectar enmig de la jungla i convivint uns dies amb indígenes d’aquells de les pel·lícules o com la Montse Poblet es fonia als carrers de Gauyaquil explicant-nos les diferències d’aquest poble amb l’Ecuatorià.

La conferència va estar be, potser massa enclaustrada en un guió dut per no se quin professor. El que realment voliam els alumnes presents era escoltar les veus amb les que molts cada dia es desperten, fan el primer café entre lleganyes i s’informen. El que voliem saber era quin és el secret de l’èxit en una professió tant inestable com la que volem acabar realitzant. En part ho vam aconseguir. Alguna de les preguntes també anava més malintencionada, ja que per molt que Antoni Bassas sigui un autèntic crack i que només siguem estudiants de comunicació no vol dir que no ens agradi la polèmica. Per això la crosta nacionalista va aparèixer en la conferència. El líder dels matins se’n va sortir prou be, sense llençar pilotes fora o fer una apologia de la ja oblidada objectivitat.

En tot cas un èxit esperat gràcies al cartell de conferenciants. Una classe magistral de com fer bon periodisme i que a sobre tingui èxit.

Pistoles i Roses

Els tòpics ens diuen que el rock’n’roll és una música envoltada pels egos personals, les drogues i el ser políticament incorrectes. Una de les bandes paradigmàtiques d’això és Guns’n’Roses… detencions per desordre public, habitacions d’hotel destruides, centres de desintoxicació i baralles són la història d’aquest grup de músics que van nèixer a Los Angeles ja fa una pila d’anys. Més enllà d’això tot un seguit de cançons magnífiques i d’una música espectacular.

Per la banda hi ha passat diversos noms: Axl Rose, Slash, Dizzy Reed, Izzy Stradlin, ... entre molts d’altres. Els Guns sempre s’han caracteritzat per enfadar-se amb tothom i entre ells sobretot. La personalitat d’una de les ànimes del grup, Axl Rose, tampoc ha ajudat mai a mantenir un grup d’èxit que ha assolit proeses en el món de rock a les que molts només poden aspirar. Col·locar 2 albums en els 5 més escoltats, vendre més de 100 milions de còpies a arreu del món i ser considerats un dels millors grups de rock’n’roll en directe no ha estat prou per mantenir-se com a grup.

Els Guns provenen de l’unió de dos bandes que anaven sonant a Hollywood, els L.A. Guns i els Hollywood Rose. Els inicis van ser durs, però tornant al tòpic l’èxit havia d’arribar en forma de primer disc Appetite for Destruction en el que hi ha tres de les millors cançons del grup, Sweet Child O’Mine, Welcome to the Jungle i Paradise City.

L’èxit però va pujar al cap i a pesar de tot no és or tot el que llueix.

Però el millor de Guns no són les excentricitats i problemes dels seus membres, són les seves cançons, el millor és allò que en diuen l’esperit del rock’n’roll.

Sweet Child O'Mine

Paradise City

Patience

Don't Cry

Welcome to de Jungle

You could be mine

Com enfadar a l'SGAE i publicar com preparar una bomba casolana

Quan ets un despistat i entres en una conferència que t’adones, en part pels comentaris de les companyes del costat, que aquesta no és a la que volies anar pots fer dues coses. Quedar-t’hi o tornar al bar a saludar al Gil, l’Amparo o l’Anna, o qui hi hagi en aquells moments darrera la barra, mentre et cobren, t’obren i et serveixen la cervesa. Les 10:30 del mati, però, no són hores d’anar a fer cerveses al bar de la facultat i vam decidir quedar-nos a la conferència canviada d’horari. Apart, que la moderadora sigui la teva professora d’una assignatura de segon que no tens ajuda a pendre la decisió.

Tate Cabré moderant i David Barba, Óscar Frontodona i Robert Juan Cantavella varen ser els protagonistes de “Revistes: l’alternativa Cultural”.

Que el món de la revista cultural està passant per uns moments més que difícils és una realitat molt abastable, però saber que en un passat hi havien publicacions com Ajoblanco, Quimera o el Viejo Topo i que t’expliquin els protagonistes com van viure aquells moments daurats per moltes capçaleres españoles fa reviure aquells temps. La veritat és que et fan sentir amb una nostàlgia d’allò que no has viscut. Diuen els grans experts que el món periodístic està en decadència i que ara l’empresari és el que manega el món de la informació, que abans la censura o autocensura eren paraules només referents a l’antic règim recent abandonat i que un podia fer allò que volia desde les revistes, les radios o el que fos on pogues redactar un periodista. Probablement la meva generació de periodistes no treballarem en llocs com Ajoblanco, revista que creu David Barba que tanca per la manca d’alcohol en els bars propers. Tota una definició de la finada capçalera.

Robert Juan Cantavella, valencià pel seu accent, ens parla de la seva feina cop excap de redacció de la desapareguda lateral i de la denúncia que l’SGAE li ha ficat per anomenar-los pirates i corsaris. Cosa que no m’extranya i que comparteixo amb ell. Frontodona ens parla de la seva experiència a Ajoblanco, de l’extranya relació amb l’imperi de Pedro J. i de com varen publicar una mena de manual de terrorisme casolà. Tota una experiència, tota una bojeria diria jo. Finalment en també professor autònom (és a dir de la nostra universitat) David Barba, que després d’una llarga contextualització ens explica una mica la història de les revistes culturals a Espanya.

Finalment torn de preguntes i la decepció d’un café i pastes on les pastes brillen per la seva absència. El pròxim dia que vegui al José Maria Perceval, professor de cultura i responsable indirecte d’aquest article, li diré, ja que ens va prometre un intevitable tiberi.

Torna en Risto

Torna OT. Per alguns la notícia serà bona, per d'altres indiferent i finalment trobarem aquells que senten un odi recalcitrant pels reality's i l'anomenada televisió basura. Amb aquesta nova edició de Operación Triunfo torna l'autèntica estrella de l'anterior edició, Risto Mejide. Aquest publicista barceloni es considerat en alguns ambients com una de les estrelles de la publicitat en el nostre país. No només comenta OT, sinó que també escriu al diari ADN, fa classes de creativitat en una escola adscrita a la Pompeu Fabra. El sr. Mejide és un home ocupat que encara troba temps per ser entrevistat en més d'una televisió per promocionar el seu primer llibre i és que el polèmic publicista no torna sol, ja que per acabar d'adovar la seva apretada agenda a tret un llibre.
El pensamiento negativo és el titol d'aquest primer llibre del mordaç publicista i comentarista, feina insubstituïble en l'actual televisió a Espanya. Risto Mejide comparteix amb el lector les seves reflexions, la seva filosofia de vida i un seguit de frases que pretenen tenir gràcia i alhora ensenyar-nos a viure una mica millor.
Agradi o no OT, Mejide no deixa indiferent a ningú. Les seves crítiques i fins hi tot insults a alguns dels concurstants en l'edició passada de l'escola de cantants l'han fet famós. La seva sinceritat, sigui sincera o no, agrada o crea odis, però com diu una de les màximes de l'espectacle, que parlin de tu, be o malament, però que hi parlin.